SI NO VOLS VOLS POLS NO VINGUIS A L'ERA

Mondego - Orquestina de pigmeos + Katsunori Nishimura

El col·lectiu Orquestina de pigmeos va realitzar la primera acció al riu Mondego, a l'alçada de Montemor o Velho (Portugal), l'any 2009. Deu anys després, i després de recórrer un camí d'experimentació a la frontera de diverses disciplines artístiques, el col·lectiu torna al riu on va néixer per a continuar, al llarg de tres anys, amb una exploració des del mitjà cinematogràfic, en la qual de nou treballen les fronteres -entre gèneres, espais i temps- a partir del relat real/mític d'un samurai en un viatge al llarg del riu, des de la seva mort al naixement, o viceversa. A l'Espai nyamnyam han desenvolupat una residència per a l'edició del material, i al Si no vols pols compartiran part de la pel·lícula en procés.  

*Una col·laboració entre el Festival Citemor i l’Espai nyamnyam.

He caminat tots els carrers d’Olot - Clara Nubiola

He caminat tots els carrers d'Olot proposa realitzar una narració subjectiva i en primera persona del teixit urbà de la ciutat d'Olot. Després de la segmentació manual de la ciutat en cinc jornades, es recorren tots els seus carrers durant cinc dies consecutius. Un urbanisme empíric que recupera el diari de camp i la cartografia sobre el terreny com a eines per a realitzar una mirada crítica, irònica i reflexiva sobre la ciutat. Una reivindicació de l'experiència  física sobre el terreny enfront del reconeixement "de despatx", habituat a la inspecció d'un territori a partir de dades, fotografies i programes satèl·lit que permeten reconèixer-lo des d'una cadira.
Comptarem amb la presència d’en Pere Sala, director de l’Observatori del paisatge.

*Aquest projecte es va realitzar en el curs d'una residència artística a FaberLlull (Olot), en col·laboració amb l’Observatori del Paisatge de Catalunya.

Tres veces dije fuego - Marta Echaves

Tres veces dije fuego, és un projecte de recerca que pren el foc com a reacció química però també com a metàfora per a preguntar-se per la violència, la mort lenta, i l'organització i control dels cossos al llarg de la història. A tall de tríptic, el cos que s'immola, el foc com a imaginari de la malaltia i el territori que és incendiat, són invocats a través de relats i anecdotaris, explorant amb les possibilitats del llenguatge per a performar els arxius, i interrogant-se sobre la potència restitutiva de la pràctica memorial. En paraules de Saidya Hartman: llavors amb quina fi és que un obre el taüt i mira la cara de la mort? És possible construir una història des de "el lloc de la parla impossible" o ressuscitar vides de les ruïnes? Pot la bellesa proveir l'antídot al deshonor, i l'amor una manera "d'exhumar plors enterrats" i reanimar als morts?

*En col·laboració amb La Capella (BcnProducció) i El Consulado