Les paraules fallen

‘Realmente ahora no ya no’, és un projecte en el qual s'exploren les nocions de relat, invisibilitat, expectativa i com qüestionem l'autoria del nostre propi treball. És una renegociació del desig de narrar i de fer-lo a través d'altres veus.

Pot ser una pràctica, una reunió amb amiguxs, una performance. Ens situem a mig camí entre la ficció narrativa i el coreogràfic, entre la mentida piadosa i un club de lectura secret en una habitació d'una ciutat qualsevol.

Un projecte d'Elena Carvajal i Fran Martínez
Ull extern - disseny gràfic: Maïte Álvarez
Espai sonor: Laura Llaneli
Il·luminació: Laura Iturralde

www.elenacarvajal.com/
www.efepuntomartinez.com/ 

‘Interrogar el acompañar’ és un treball de durada, de memòria i fantasmagoria. És un exercici de despreniment. És relacional. Una experiència impermanent i plena de variables. Acompanyar una creació és assistir a la pèrdua, a la desaparició dels virtuals que no es van activar, a les restes que no van arribar a l'objecte compartit amb el públic. I aquestes són les petjades entre les formes amb les quals intento entrar en connexió. En aquesta publicació intento compartir algunes preguntes i coneixements que sorgeixen des de les entranyes de les creacions, des d'una perspectiva situada, i identificar els efectes de la meva pràctica en els processos que segueixo.

Acompanyen l’escriptura d’aquest text: Volmir Cordeiro i Rafael Frazão
Acompanyen la investigació: Roberto Dagô, Volmir Cordeiro, Rafael Frazão, Letícia Sckrycky i Márcia Lança
Formen part de tota la trama que composa aquesta reflexió: els artistes que acompanyo, Luara Raio, Acauã Shereya, Mette Edvardsen, Eleonora Fabião, Silvia Rivera Cusicanqui i Marina Garcés 
Traducció: Luciana Chieregati, Carolina Campos i Julián Pacómio
Disseny i Maquetació: Carolina Campos
Imatges: Márcia Lança
Suport en el disseny de la publicació: Andrei Bessa
Impressió (2022): Máquina Total
Suport: Graner Centro de Creación,  Generalitat de Catalunya, Direção Geral das Artes DGartes de Portugal i Fórum Dança Lisboa.

campos.hotglue.me

‘Mountains grow unnoticed’ (les muntanyes creixen desapercebudes) d’Adaline Anodile és una performance que qüestiona com succeeixen les visions enmig de les coses.

Els estats alterats d'atenció, com ara els estats de somni i els estats hipnòtics, ofereixen una comprensió diferent i més àmplia de la visió: difuminant o distorsionant els límits del temps, els cossos, els pensaments, els records, els espais, les sensacions i les imatges, els somnis i les anomenades al·lucinacions participen d'una experiència perceptiva que fa explotar les normes a les quals estem acostumats. Aquestes experiències pertorben les jerarquies de la perspectiva i la seva domesticació de la mirada, i permeten experiències de visió més poroses i plurals. 

El ritme pot donar accés a altres maneres de veure i relacionar-se amb allò que veiem? En el procés de treball mirarem com els nostres ritmes d'atenció afecten la visió. Considerarem la visió com una qüestió de temps.

En colab amb Pauline Brun, Carolina Campos, Itxaso Corral i Leticia Skrycky. Una producció de Landslide production amb la co-producció de C-Takt Dommelhof (BE) i La Caldera (ES), i el suport de l’Istituto svizzero di Palermo (IT), nyamnyam (ES), La Métive (FR), Fondation Nestlé pour les Arts (CH) i Etat et ville de Genève (CH)

*Les muntanyes creixen desapercebudes és la línia inicial d'un poema escrit per Emily Dickinson cap al 1863.

https://lacaldera.info/es/personas/adaline-anobile