Caure. Flotar. Volar. Ballar amb la pròpia esquena
Gemma Draper

Exercici obert de recerca.
El que hi ha és una sèrie de verbs, enllaçats temporalment, enfilats en una acció que sembla esperar-se fora de camp. És una afirmació que, tot i que no es presenta per ser examinada de manera immediata, vol dir-se, ser traçada.
Recerca de llenguatge.
Molt abans que res sigui produït, confeccionat, marcat en el temps, hi ha la manera de moure’s dels objectes i les paraules magnètiques. Un buscar-se energètic, que plega un pla de sentit per transportar per contacte, duplicar per impressió, encendre per fricció. Recerca d’afinitats. Molt abans que res sigui produït i es pugui distingir pel pes, hi ha l’aproximació. I aproximar-se és una acció que també és anunciar les referències, les distàncies imaginades en un altre context, les peces lluents de tan prestades, les paraules mastegades abans per algú altre.
Recerca d’una tradició propicia.

Quasi nada é um plano
Márcia Lança

Per trair el progrés i la seva maquinària de desencantament, potser seria útil trobar maneres de sabotejar la noció d’eficàcia. Com seria desenvolupar en un laboratori una minuciosa ciència del fracàs, que faci convergir les definicions químiques i polítiques de la paraula “solució”?
Embolicar en lloc de desembolicar, com diria Antônio Bispo.
‘Quasi nada é um plano’ (Quasi res és un pla) és el somni d’un objecte amb el seu fora: el somni humit d’un objecte aturat quan no és un objecte aturat, sinó un forat.

Direcció: Márcia Lança | Creació i performance: Andrei Bessa, Carolina Campos, Daniel Pizamiglio, Inés Sybille i Jannine Rivel | Dramatúrgia: Rafael Frazão | Acompanyament psicoanàlisi: Tânia Pinto | Música: Jørgen Knudsen | Producció i comunicació: Margot Silva | Mestre del cor: Manon Marquis | Cor: Diogo Lopes, Joana Devesa, Marta Queirós, Michelle Rollin, Pedro Miguel, Rui Esborres i Sara Afonso | Residències: Casa da Dança, Almada O Espaço do Tempo, Montemor-o-Novo, Estúdios Victor Córdon, Lisboa, Espai Nyamnyam, Mières - Catalunya, Fòrum-Dança, Lisboa, ZDB 8, Lisboa, PISCINA, Lisboa | Gira: Festival Pedra Dura - Lagos (PT), Teatro A Bruxa - Évora (PT) i Lokomotivet, Eskilstuna (SW)

I was told not to make eye contact with Tom Cruise
Elena Carvajal + Rosana Sánchez

I was told not to make eye contact with Tom Cruise tracta sobre estar sempre fora del punt de vista, però sempre present d'una manera o una altra, com els fantasmes per als gossos i els lladrucs llunyans que apareixen gairebé sempre en algun moment del dia. El punt de partida és la figura de la figurant que sempre acudeix a la crida per a ser testimoni d'alguna cosa, per a estar per darrere d'allò sobre el que la retina es clava, però sense deixar de ser percebuda. I a vegades el seu nom no apareix ni en els crèdits i a vegades fins i tot se li ha negat mirar a altres, per no ser part de l'hegemonia de la mirada que la majoria de les vegades és masculina.

Aquest treball és com un rumor que parla d'arbres falsos que són ambientadors que ja no fan olor, que ja no veiem. De cossos que es mouen sense ser vists i de com el moviment posseeix aquests cossos per a fer-los discrets, gairebé invisibles. Posant la mirada de lxs espectadorxs sobre una panerola teledirigida, que la majoria del temps és aquí i que de sobte es revela només per a ser observada per un munt compartides i la màgia.

Com performer ha treballat per a Gisèle Vienne (Crowd), Daura García (Somewhere, Two Planets Have Been Colliding for Thousands of Years) en LaVerrière, Fondation Hèrmes, Brussel·les, Fabián Barba-Esteban Donoso en Slugs’ garden Festival Kunstenfestivaldesarts, entre altres.

Des del 2020 desenvolupa i comparteix el seu treball amb Fran Martínez, amb el qual ha creat les seves últimes peces: Realmente ahora no ya no i Somaficción. Col·labora habitualment amb RosanayAris, Maite Álvarez i Neus Masdeu.

Presagi funest
Eduard Olesti + Adrià Girona

Presagi funest és un grup format per un artista sonor i un poeta: Adrià Girona i Eduard Olesti

La nostra proposta és tridimensionar la poesia dels llibres de poemes sarcop i un cowboy creupscular, que el públic dugui ulleres 3D a les orelles i pugui veure com la poesia s'aixeca del seu taüt, és a dir, el llbre. Volem que la veu poètica s’entortolligui amb un paisatge sonor, irònic i electrònic, que assenyali, subratlli i contradigui la paraula.

Duem una tristesa de les que ara es porten. Com diu la poeta Cesárea Tinajero, la poesia és una corda tibada entre un far i un cirerer. No tenim gaire a fer contra la mossegada del silenci. La poesia és el pipi d’un infant que pixa cara el riu, el riu indiferent de la història de la humanitat.